Mentre en Pere i l’avi Quico prenen la fresca i fan petar la xerrada els fem reviure una part de la seva joventut, records i vivències que a nosaltres ens semblen un altre món, i és que en 50 anys ha canviat molt el paisatge, el sistema, l’entorn, les costums, el consum..
Què es plantava temps enrere? Comencen a fer memòria. El principal cultiu era de patata i enciams per exportació, i també el pèsol. Al pla es cultivaven sobretot dues varietats, l’anglesa (que creixia fins a mitja canya) i l’australiana (que podia arribar a créixer fins a dos metres). En canvi la gent que els cultivava als penjats de les muntanyes muntanya, feien la varietat negret. Una varietat de planta baixa i una beina més curta.
En aquell temps el pèsol es recollia quan la beina era ben plena i es feia servir per guisats o estofats, i en la majoria dels casos s’havia de coure perquè quedés tendre, ja que el pèsol és de la família de la lleguminosa. Molt al contrari del que ara demana el consumidor final, que seria un pèsol tendre de mig gra, o un pèsol llàgrima, collit quan encara el pèsol te més aigua i no és farinós.
Actualment només s’ofeguen, així no perden el seu gust i color, i d’aquesta manera esclaten a la boca.
Els avis recorden com el transportista recollia els pèsols en 3 punts de Santa Susanna; es posaven en sacs de 20 o 25 kilograms i la majoria anaven cap a l’antic Born de Barcelona, on alguns pagesos també hi havien anat amb el seu cavall o ase.
Els entrebancs… De manera tradicional el pèsol sempre s’ha entutorat, emparrat o lligat en canyes. Es feia i encara es fa amb espart perquè les branques no caiguin al terra i per tenir cura de la flor i la beina. Abans també s’esporgaven les pesoleres per tal que la beina fos més gran.
El problema de la pesolera està en les terres sorrenques, ja que afavoreix el naixement dels frares, un paràsit que fa una flor molt bonica però que absorbeix tots els nutrients de les pesoleres, així que les acaba matant. A les creueres (4 canyes creuades i lligades entre elles) s’hi posava una canya travessera per unir-les, i els avis recorden que si venia un dia de vent queien els restos sencers i difícilment es podien aixecar.
Després van venir altres cultius i amb el pas del temps nosaltres també hem vist com amb la importació, la pagesia s’ha vist obligada a adaptar-se a molts canvis segons la demanda dels mercats. Però estem en un moment en que una part de la societat valora el que menja, busca qualitat més que quantitat, busca proximitat, saber on s’ha cultivat i fins i tot conèixer l’agricultor de més a prop, saber que pot passejar per els nostres camps al costat de la platja; on us expliquem el benefici que tenen les nostres plantes amb la salabror de la brisa del mar. Per aquest motiu podem recol·lectar uns fruits amb graus brix (de dolçor) semblant a la del raïm.
Gràcies a això molta gent ja reconeix el pèsol del Maresme com un producte exquisit i hem pogut complaure famílies i restaurants casolans, a la guia Michelin o amb estrella Michelin
Donar a conèixer les nostres arrels i compartir-ho es un goig per nosaltres.
I així vam deixar a l’avi Quico i en Pere, fent tertulia… i tal dia farà un any.
